El text a analitzar és un fragment de l’obra El Giro Cultural del crític i teòric literari Fredric Jameson. En concret el capítol anomenat “Teorias de lo Posmoderno” (p.39-53)
Segons Jameson s’ha generat un debat entorn a la postmodernitat en el qual s’hi conjuguen, no tan sols qüestions estètiques, sinó també polítiques. Tal com ell diu “el problema del posmodernismo es a la vez estético y político.”[1]És a dir, les opinions que s’hi generen estan fortament condicionades per la concepció que es tingui i l’avaluació que es faci, a favor o en contra, de la societat contemporània. Al seu torn aquest debat també gira al voltant de la relació que la postmodernitat manté amb la modernitat. És a dir, si és una prolongació dels seus ideals i característiques principals o si bé, no tan sols no hi guarda cap mena de relació, sinó que a més hi reacciona en contra.
Per tant, el gir postmodern pot ser analitzat des de quatre perspectives provocades per dues divisions: en contra del fenomen postmodern o a favor, i dintre de cada una d’elles les actituds promodernes i antimodernes.
La visió proposmodernista i antimodernista, defensada per autors com Wolfe o Jencks, enten el postmodernisme com el naixement d’un nou període social en la història fruit de les particulars condicions econòmiques i socials del capitalisme tardà i dels avanços tecnològics en els mitjans de comunicació que han afavorit la seva omnipresència dins la societat. Aquesta visió manté que en aquest nou període històric, la societat ha deixat de comptar amb els ideals de la modernitat degut a les seves limitacions i restriccions, i han estat substituïts per nous ideals.
La posició antiposmodernista i promodernista defensada per autors com Habermas i Kramer, es mostra contrària a la postmodernitat i el seu objectiu és:
“desacreditar la mala calidad e irresponsabilidad de lo posmoderno en general por medio de una reafirmación del impulso auténtico de una tradición alto modernista todavía considerada viva y vital.”[2]
Kramer ho fa des d’una perspectiva promodernista conservadora, és a dir, reacciona en contra d’allò postmodern tractant de recuperar els valors modernistes més conservadors, com l’alta cultura, la religió i la família. Al seu entendre la postmodernitat posa en perill aquests valors. Habermas, en canvi, ho fa des de la perspectiva contrària, progressista. Tracta de recuperar els ideals liberalistes de la modernitat “y el contenido esencialmente utópico de la primera ideología burguesa universalizadora (igualdad, derechos civiles, humanitarismo, libertad de expresión y medios de comunicación abiertos) a pesar del fracaso en la realización de esos ideales en el desarrollo del propio capitalismo.”[3] Segons Jameson Habermas encara creu en el poder subversiu de la modernitat. Per a ell el postmodernisme és la fi d’aquests ideals de llibertat i igualtat, degut a la seva funció políticament reaccionària. [4]
Fins ara totes aquestes posicions, tot i les divergències entre unes i altres, tenen en comú l’acceptació del terme postmodern. Aquesta acceptació porta implícita l’admissió d’una ruptura, una nova fase. És a dir, tots accepten que el postmodernisme suposa un trencament amb el període anterior, amb la modernitat, independentment de l’avaluació que en facin[5].
Jean-Franços Lyotard, però, considera que la postmodernitat és tan sols la continuació de la fase moderna. No creu que hi hagi una ruptura històrica i assumeix la postmodernitat com a part integrant del modernisme, no com una nova fase.
Jean-François Lyotard propone que su propio compromiso vital con lo nuevo y lo emergente, con una producción cultural contemporánea o poscontemporánea hoy ampliamente caracterizada como “posmoderna”, se comprenda como parte integrante de una reafirmación de los auténticos altos modernismos[6].
Per a Lyotard el postmodernisme és tan sols l’adveniment d’un nou sistema social que inicià la seva construcció durant l’etapa capitalista i que ha culminat amb la societat postindustrial. Així concep el postmodernisme de forma positiva perque ofereix l’oportunitat per a fer crítica del poder capitalista i canviar l’ideari social, incorporant tot allò que el realisme i la vanguardia de la modernitat havien deixat de banda, i no representaven.
Tafuri, en canvi, tot i que comparteix l’opinió que el postmodernisme no és sinònim de ruptura amb el període anterior, representa la visió contrària a Lyotard. Té una perspectiva negativa del modernisme i del postmodernisme. Per a ell el postmodernisme continúa amb els mateixos errors del modernisme hereu del capitalisme. Per a ell no hi pot haver transformació cultural sense que hi hagi una transformació social.[7] La societat actual postindustrial segueix patint la mateixa problemàtica o fins i tot agreujada que la societat capitalista anterior. Per això no concep el postmodernisme com a quelcom novedós.
Com a conclusió el mateix Jameson opina que totes aquestes perspectives analitzen el fenomen des d’una perspectiva errònia, a partir de valors morals, i no tenen en compte la dialèctica que s’estableix entre l’anàlisis dels productes culturals, propis del posmodernisme, i la modificació que el concepte de cultura està patint dins la societat contemporània degut als canvis associats al desenvolupament del sistema capitalista [8]. Al seu parer s’està creant una nova classe de cultura comercial diferent de la cultura popular o “folklòrica” i la cultura clàssica, ambdós filles del sistema social de classes anterior, i que la mercantilització i el sistema de mercat ha acabat per transformar en el sistema social actual, l’anomenada societat postindustrial. La postmodernitat ha difuminat les diferències existents en el que hom coneixia com a alta cultura i cultura de masses. Els nous artefactes culturals no poden ser classificats ja amb aquestes distincions. La nova cultura derivada del postmodernisme mescla ambdós tipus de cultura (alta i popular) sense fer-ne distincions. Per tant, al analitzar-los no podem fer ús ja de les distincions i les categories de què ens serviem anteriorment.
Cites
[1] .- Jameson, Fredric. El giro Cultural, capítol “Teorías de lo postmoderno”(p.39-53), [article en línia][data de consulta: 28 de maig de 2014] https://docs.google.com/file/d/1ATXL4NGdSRgSVXzQ8DxK_i_UJHldC6e9lsvET6xnyotQIBOJjXwsCMo_CO1e/edit?hl=en_US&pli=1, P.39
[2] .- Jameson, Fredric, op. Cit., p.42
[3] .- Idem., p.44
[4] .- Idem.,p.44
[5] .- Idem.,p.45
[6] .- Idem., p.45,46
[7] .- Idem.,p.47
[8].-Idem., p. 49
BIBLIOGRAFIA
.- Jameson, Fredric. El giro Cultural, capítol “Teorías de lo postmoderno”(p.39-53), [article en línia][data de consulta: 28 de maig de 2014] https://docs.google.com/file/d/1ATXL4NGdSRgSVXzQ8DxK_i_UJHldC6e9lsvET6xnyotQIBOJjXwsCMo_CO1e/edit?hl=en_US&pli=1
Saber és poder. Blog sobre els mitjans de comunicació i la seva tasca. 