En aquesta entrada tractaré de fer un resum del model de propaganda articulat per Noam Chomsky i Edward S. Herman al seu llibre Los guardianes de la libertad. Segons Chomsky i Herman els mitjans de comunicació de masses fan, entre altres, una funció propagandística de servei a les elits. Així els continguts que aquests mitjans ofereixen estan al servei d’aquells que tenen el poder, ja sigui econòmic o polític.
Los medios de comunicación de masas actúan como sistema de transmisión de mensajes y símbolos para el ciudadano medio. Su función es la de divertir, entretener e informar, así como inculcar a los individuos los valores, creencias y códigos de comportamiento que les harán integrarse en las estructuras institucionales de la sociedad. En un mundo en el que la riqueza está concentrada y en el que existen grandes conflictos de intereses de clase, el cumplimiento de tal papel requiere una propaganda sistemática. [1]
La informació és poder. Bé, de fet el control de la informació ho és (selecció, emissió, difussió). Segons els autors, en les societat democràtiques actuals, la unió formada pel poder polític i el poder econòmic difon propaganda a través dels mitjans de comunicació massius d’una manera molt més encoberta que en les dictadures o règims totalitaris. Així, aquesta aliança de poders econòmics i polítics, actúa de manera molt sibil·lina, escudant-se darrere la suposada llibertat informativa i independència de què gaudeixen els mitjans de comunicació de masses. Segons Chomsky i Herman la manera de funcionar dels mitjans de comunicació de les societats occidentals es basa en cinc filtres que discriminen i determinen la informació publicable de la que no, sense tenir en compte l’interès públic.
Primer filtre: magnitud, propietat i orientació dels beneficis dels mitjans de comunicació. És a dir, la configuració empresarial del mercat dels mitjans.
L’ introducció de la lògica capitalista i mercantilista en l’àmbit de les comunicacions, sumada a les desregularitzacions i privatitzacions que els governs i les institucions han afavorit, han propiciat la creació d’oligopolis amb enormes concentracions empresarials. D’aquesta manera s’està dificultant enormement l’entrada en el mercat d’aquells mitjans de comunicació més petits i menys poderosos. Si tant sols poden competir en l’àmbit de les comunicacions les empreses més fortes i poderoses sembla lògic pensar que els objectius principals de tot mitjà de comunicació serà l’aconsecució de beneficis fet que anirà en detriment de la seva llibertat informativa. Sovint a més, aquestes grans corporacions mediàtiques tenen nexes amb altres indústries o poders financers o fins i tot amb institucions governamentals, fet que minva la seva independència informativa.
El segon filtre: per fer negocis es necessita el beneplàcit de la publicitat.
La publicitat és la font principal d’ingressos dels mitjans de comunicació privats. Fet fàcilment comprovable si ens fixem amb la quantitat de publicitat amb què ens inunda la televisió avui dia. Això significa que els mitjans de comunicació estan en certa manera influïts, quan no dirigits per els propis anunciants.
Con la publicidad. el mercado libre no ofrece un sistema neutral en el que finalmente decide el comprador. Las elecciones de los anunciantes son las que influyen en la prosperidad y la supervivencia de los medios.[2]
A més a més, a part de, en certa manera, constituir-se com una censura indirecta, la publicitat ha provocat l’obsessió per l’audiència. Quan més elevada sigui aquesta audiència, més grans seran els beneficis produïts per la publicitat. Això es tradueix segons Chomsky i Herman en un degeneració dels valors i continguts culturals, on la cultura resultant es caracteritza per “cuestiones secundarias o poco comprometidas”[3], on impera l’entreteniment fàcil i lo comercial, allunyat de cap mena de crítica o d’anàlisi massa profund, i per tant fàcil de ser consumit per l’audiència. Segons Chomsky i Herman els anunciants difícilment patrocinarien programes que tractin temes escabrosos per a les indústries o que tinguin una mirada crítica cap a les seves activitats[4]. Així si alguna informació no és del grat de les grans empreses aquesta informació no es difon o desapareix.
El tercer filtre: el subministrament de notícies als mitjans de comunicació.
Segons els dos autors el model de propaganda funciona a través de la informació que el govern, les institucions públiques i les corporacions empresarials generen, de manera que la informació que finalment arriba als periodistes ha estat abans acuradament preparada, per tal de “facilitar-los” la tasca. També s’han de tenir en compte les possibles subvencions econòmiques que reben els mitjans.
D’aquesta manera, es manipulen els mitjans de comunicació i aquests al seu torn al seu públic. La informació independent que se’ls suposa no en té res d’indepent, sinó que no és més que propaganda. Chomsky i Herman també fan menció a les suposades veus expertes que parlen i analitzen diferents problemàtiques que interessen al públic. Aquests intel·lectuals estan sovint finançats o a sou de les elits. La seva tasca és la d’acompanyar de credibilitat i cientificitat la propaganda que el poder econòmic i polític difon a través dels mitjans.
El quart filtre: les crítiques envers els continguts dels mitjans de comunicació realitzades per les elits governamentals i econòmiques per silenciar qualsevol informació que vagi en contra els seus interessos. Segons Chomsky i Herman existeixen, als Estats units, diferents institucions subvencionades per les grans empreses i dedicades a vigilar que els mitjans de comunicació ofereixin una determinada imatge del món empresarial. Fent ús de campanyes de boicot, cartes al director, espais on poder replicar les informacions difoses, etc… aquestes institucions es converteixen en grans barreres que dificulten la lliure circulació de la informació.
El cinquè filtre: l’anticomunisme com a mecanisme de control.
El comunisme com a arma de control ideològic ha estat usat sempre, per la seva gran capacitat de mobilització de les masses.
Las revoluciones soviética china y cubana representaron un trauma para las elites occidentales, y los continuos conflictos y los profusamente divulgados abusos de los estados comunistas han contribuido a que la oposición al comunismo se haya convertido en el primer principio de la ideología y de la política occidentales. Esta ideología ayuda a movilizar a la población contra un enemigo, y dado que éste es un concepto difuso puede utilizarse contra cualquier persona que propugne una política que amenace los intereses de la propiedad o apoye los acuerdos con los estados comunistas y los radicales. De esta manera ayuda a fragmentar a los movimientos obreros y de izquierdas y actúa como mecanismo de control político.[5]
La seva manera de funcionar típicament propagandística i basada en la regla de la simplificació i de l’enemic únic, pot usar-se fàcilment en tots aquells casos en els quals el poder vegi en perill la seva hegemonia o interessos. Així l’anticomunisme és usat com a escut dels poderosos per qualsevol objectiu: l’atac a l’estat del benestar, la baixada d’impostos, etc.. L’amenaça de ser titllat de comunista juga un paper clau a l’hora de silenciar determinades informacions. Els mitjans de comunicació així com els presentadors, entrevistadors etc… han d’estar contínuament a la defensiva per a no ser titllats de comunistes, fet que influeix en gran manera els continguts i informacions que difonen.
En conclusió, aquests cinc filtres disminueixen el ventall de possibles notícies, fet que al seu torn limita la llibertat de premsa i d’expressió dels mitjans de comunicació. D’aquesta manera les informacions que provenen de l’administració o de les grans corporacions es difonen amb facilitat i arriben al públic, mentre que les informacions que es mostren en contra o critiquen les mateixes administracions o grans corporacions troben moltes més dificultats per traspassar aquests filtres.
[1]Noam Chomsky, Edward S. Herman (1989). Los guardianes de la Libertad. Un modelo de propaganda P.21
[2] Noam Chomsky, Edward S. Herman. Op., cit.P.43
[3]Noam Chomsky, Edward S. Herman. Op., cit. P.47
[4] Noam Chomsky, Edward S. Herman. Op., cit.P.48
[5]Noam Chomsky, Edward S. Herman. Op., cit. P.68
Bibliografia
.- Chomsky, Noam; Herman, Edward S. (1989). Los guardianes de la Libertad. “Un modelo de propaganda”(pp. 21-80).
Saber és poder. Blog sobre els mitjans de comunicació i la seva tasca. 